Avui la dita del bloc d’un bon amic m’ha portat a la memòria una tonada d’aquesta meravella de cançó de Marc knopfler: “Brothers in Arms”. El tros evidentment que m’ha portat a la memòria és el “There’s so many different worlds, so many different suns. And we have just one world, but we live in different ones” a través de la dita: “Vivim sota el mateix cel, però ningú de nosaltres té el mateix horitzó” de Konrad Adenauer .
Em porta tants records de la meva joventut rebel… Avui segueix el meu inconformisme, la meva lluita pels ideals per un món millor, un món de pensament lliure, on no hi ha adoctrinaments de cap classe, cap opressió, cap tergiversació de la veritat, sense falsedats, on el respecte a l’altre és el primer encaix,… Ahimsa…, on el cor dels homes serà un de sol, un sol batec, com el sol que ens escalfa… Hem d’aprendre doncs a fusionar-nos com ell i no seguir fisionant-nos.
Ara pels que vulgueu, tota la lletra de la cançó i evidentment de nou la seva preciosa música… També amb aquest enllaç:
These mist covered mountains
Are a home now for me
But my home is the lowlands
And always will be
Some day you’ll return to
Your valleys and your farms
And you’ll no longer burn
To be brothers in arms
Through these fields of destruction
Baptisms of fire
I’ve watched all your suffering
As the battles raged higher
And though they did hurt me so bad
In the fear and alarm
You did not desert me
My brothers in arms
There’s so many different worlds
So many different suns
And we have just one world
But we live in different ones
Now the sun’s gone to hell
And the moon’s riding high
Let me bid you farewell
Every man has to die
But it’s written in the starlight
And every line on your palm
We’re fools to make war
On our brothers in arms
Recordo que em va acompanyar aquella meravellosa nit del 9 de novembre de 1989, va ser i encara és una nit màgica, em va semblar que la consciència humana començava a canviar. Des de llavors, la vivència d’aquella nit, m’ha anat acompanyant en molts moments en que dubtava que l’home pogués fer el canvi de consciència i el seu record s’ha erigit emblema d’aquesta possibilitat.
D’aquí uns dies farà 20 anys de la caiguda del Mur de Berlin… jo llavors tenia 19 d’anys i mirant de reüll el Carles, somric i em complau veure’l serè i esperançat, treballant per aquest món millor que continua manifestant-se i seguirem treballant si més no, per plantar les seves llavors…
Bon camí!
Bon treball!
octubre 23, 2009 a les 12:03 pm |
Mirant aquest mur que separava a famílies,amics ,m’he adonat de tant de color que hi havia en una banda i la nuesa de la pared en l’altra. La mostra de la vida en llibertat en gaudir dels colors i la pared blanca com esperant per…
Jo també he rebobinat en la meva memòria i he recordat que : a les hores ,els meus fills de 11 i 12 anys,varen preguntar-nos al seu pare i a mi:perquè aplaudiu que tirin aquest mur a terra ?Recordo la resposta del seu pare.. Perquè els obren la porta cap a la llibertat. Anys després,en un viatge ,va portar-nos un tros de mur.(bo.. encara dubtem si era de las runes ). Bo.. a les hores no era important la procedència sinó el que representava.
En aquests moments també existeixen murs físics que separan famílies
i amics .Els humans ens costa i molt aprendre dels errors comesos. Com he sentit a dir i he llegit “aii aquest ego “.
També existeixen els que allunyen a famílies i amics,que no son físics però que també moltes vegades som incapaços de saber derruir per allargar la ma cap el perdó.
La música ,la dansa ,l’art de la pintura de les paraules, per mi mols cops son com els cop de pic que derrueixen els ” Murs”. Gaudir-los i compartir-los ,es molt rebonic.
Bon camí per tots ,de cor .
Namaste !!
Nuria