Avui abans d’anar a dormir explicarem un conte que dóna compte d’una cançó de bressol composada per Antoni Rodríguez Sabanés que un noiet de l’Anoia m’ha fet conèixer, la història titulada:

EL PALAU DE VIDRE  de GABRIEL JANER MANILA explica la història de la princesa Poniegú i diu així:

En una vella ciutat del desert, vora un riu tranquil, hi havia un soldà que habitava en un palau de pedra marbrada de vetes d’or i transparent. Voltat de sortidors que saltaven entre els arbres i dibuixaven sota el cel del desert estranyes cal·ligrafies d’aigua, aquell palau era el més bell del món.

Encara que tenia en les seves mans tots els luxes del món, aquell soldà no era feliç. Tenia a l’harem custodiades pels eunucs, entre mullers legítimes i amants, ni que fossin un ramat de cabrides, les cent dones més belles de la terra.

Cap, emperò, d’aquelles dones li havia costat tant com la princesa Aïssa de Montverd. Ni les ballarines vingudes de l’Índia, ni una jove hebraica de cabells rulls… Aïssa tenia la pell obscura, enfosquida pel sol de tots els segles…

El soldà entregà al pare d’Aïssa un gran cabal: set-cents bous, set-cents camells, setcentes cabres, set-cents coloms negres, set-centes llebres…

Aïssa partí de Montverd en un vaixell cobert de sedes blanques, que navega pel riu durant quaranta dies, fins a la ciutat del desert. Aquell palau tenia el seu propi port i, en entrar-hi la nau – era a posta de sol -, començà la festa que el soldà havia preparat per celebrar l’arribada d’Aïssa, flor negra dels boscos.

Però aquell soldà no era feliç, encara que tenia tots els luxes del món.

El soldà volia que la princesa tingués una filla, clara com l’alba, la pell tintada de capvespre. Passaven els dies i rodaven els anys, però el ventre d’Aïssa no es commovia. Va pensar que era el déu del desert qui li ho impedia i s’atrevia a desafiarlo, inflat d’orgull, el soldà. Pujà a la torre més alta del palau i es girà contra el vent.

Li va dir:
- Faré que t’envesteixin els meus artillers i et cremaran els ulls. Vindrà la meva tropa armada de sabres i et tallarà la cabellera. Faré que t’ofeguin als pous del  desert…

El vent li va respondre:

- Aïssa tindrà la filla que tu vols, obscura i bella. Quan compleixi set anys, emperò, me l’entregaràs a mi, i, si no ho fas, moriran mare i filla, abans del tercer dia.

Encara no havia passat un any i la princesa Aïssa va tenir una filla, tan bella com l’estel del matí, a la qual posaren Poniegú, un nom que va escollir la mare perquè era el nom d’una antiga reina de Montverd.

El soldà estava ple d’amargura. Ni tenia delit, ni podia somriure, ni era capaç de mirar-la, la seva filla, sense que se li posàs sobre els ulls un tel de tristor.

Quan la princesa Aïssa va saber que el vent s’emportaria la fillona, va plorar nit i dia sense conhort. Només plorava, emperò quan Poniegú dormia, perquè no podia consentir que la veiés trista, la cara commoguda i torbada.

Encara, emperò, Aïssa era capaç de compondre una cançó de bres i de cantar-la a posta de sol, quan l’horabaixa tomba sobre el riu:

Dorm, dorm, petitona, dorm
que en draps de fosca blava
t’embolcalla la lluna negra,
tan negra com tu.

La nit teixeix corrandes
quan pensa en tu;
te les canta ta mare,
Poniegú.

Quan el vent arribi
naixeran als teus ulls
plors de bambú!

El mateix dia que complí set anys, el vent salvatge del desert entrà al palau i arrabassà Poniegú dels braços dels seus pares. Era una força obscura. Tot i que el soldà havia fet tancar les portes dels balcons i les finestres, el vent entrava lentament, les ales obertes, i es filtrava a través dels murs. L’abrigà una ombra i no la tornaren a veure mai més.

Un pastor del desert va trobar cisellats en una roca aquests mots: “Només un príncep de Montverd, si un dia la troba, la podrà alliberar de les urpes del vent, si és capaç de portar-li la flor negra dels boscos”.

Així acaba aquest conté, aquesta història que ha estat explicada a molts al·lots i al·lotes de ses illes

Gràcies Jordi per fer-nos participar d’una història i d’una música tant bonica. Avui tots els que es passejaran per Arts Música, anirem a dormir amb la dolçor d’aquesta cançó tant preciosa

Gaudiu de la Música!

Avui l’Art de Maurice Duruflé, res millor per començar la setmana i així alliberar tot el que hi ha en nosaltres com humanitat que necessita transmutar-se. Allibereu-vos!

Que les seves notes ressonin arreu de la terra per alliberar tot el dolor que hi ha, que elles transmutin el cor dels homes i en ells neixi la bondat, la veritat i la vida. Que els seus ulls hi vegin, que les seves orelles escoltin aquella Veritat que els farà lliures.

Que la Vida, la Llibertat i l’autèntic Amor neixi veritablement en el cor del homes.

Que la Pau sigui amb vosaltres!

Gaudiu de la Música!

Gaudiu de la Música!

Avui l”Art de La Otra Fe uns noiets xilens que intenten fer-se un lloc en el món de la música  Que tinguin bona sort!

Gaudiu de la Mùsica!

Avui l’Art de Hesperion XXI amb una obra que hem escoltat moltíssimes vegades i que és una obra emblemàtica de les nostres terres El Llibre Vermell de Montserrat Gaudiu-lo!

Gaudiu de la Música!

Avui… repetim l’Art de Gaetano Donizetti per poder retre homenatge de nou a l’òpera  L’elisir d’amore amb aquella tant famosa romança una furtiva lagrima I és que avui he viscut uns moments molt sublims amb ella, quina meravella pot tenir la música que ens acompanya en moments tant especials,  fins i tot ens explica el què vivim i per on podem passar Increïble!!! Gràcies!!!

Una furtiva lagrima
negli occhi suoi spuntò:
Quelle festose giovani
invidiar sembrò.
Che più cercando io vò?
Che più cercando io vò?
M’ama! Sì, m’ama, lo vedo. Lo vedo.
Un solo istante i palpiti
del suo bel cor sentir!
I miei sospir, confondere
per poco a’ suoi sospir!
I palpiti, i palpiti sentir,
confondere i miei coi suoi sospir…
Cielo! Si può morir!
Di più non chiedo, non chiedo.
Ah, cielo! Si può, Si può morir
Di più non chiedo, non chiedo.
Si può morir, Si può morir d’amor.

Gaudiu de Música i de la Vida!

Avui un dels músics que també em varen acompanyar en la meva reivindicativa adolescència En Franco Battiato del que us en posaré unes quantes peces que espero que us agradin. Començant per la Bandera Blanca

N’hi ha moltes més de xules però vosaltres mateixos, aneu a conèixer-les

Gaudiu de la Música

Avui un homenatge a Josep Prenafeta i Gavaldà ;) L’Angelina la seva germana, amiga entranyable sempre ha compartit amb mi la seva meravellosa música i avui m’ha enviat aquests enllaços que tenia ganes de compartir amb tots vosaltres

(Barcelona, 23 de febrer de 1936 - Barcelona, 26 de març de 2011) fou un compositor de sardanes català.

Des del 1951 visqué a Lleida, essent, a partir del 1962, professor per oposició del Conservatori Municipal de Música de Lleida, on va exercir durant molt temps funcions directives juntament amb la docència de les assignatures de Llenguatge Musical, Acompanyament, Acústica i Estètica.

Un poso un vídeo del seu homenantge

Com a compositor de música per a cobla, les seves sardanes han estat guardonades repetidament. Ha compost també obres simfòniques per a cobla, com el seu Homenatge a Màrius Torres, obra que va adaptar per a banda simfònica, interpretat en el concert pel centenari del naixement de Màrius Torres a l’Auditori Enric Granados de Lleida, el mes de novembre de2010 per la Banda Municipal de Lleida sota la direcció del mateix mestre Prenafeta.

Destaca la sardana coral Molt lluny d’aquí, sobre la poesia homònima de Màrius Torres, que va ser-li encarregada per la Federació Catalana d’Entitats Corals. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi.

I ara finalment dues sardanes, “Molt lluny d’aquí” sobre un poema de Marius Torres i l’altra és sobre un poema de la Seu Vella de Lleida. La llegíem amb l’Angelina quan vam pujar al campanar aquesta tardor passada per la festa de la Seu Vella me n’en recordo perfectament Angelina  Gràcies per compartir tanta joia. Donem gràcies públiques també al Josep per la seva gran aprotació a la cultura musical de la nostra terra

” A dalt, de la muntanya que domina,
com miranda als bells termes lleidatans,
s’aixeca un campanar fet per titants
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall
l’aigua veïna del riu li dona espill i l’horta encants
i guaitant cap a munt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugerm-hi,doncs, l’escala cargolada,
que als ulls dona mareig i al cor neguit,
Sembla que estigui des del cel penjada.
I amunt, a munt ja ets dalt!

Ara esperit, si et sents d’aliga al cor pren revolada,
que ja ets a mig camí de l’infinit! “

Gaudiu de la Música!

Desrprés del post d’ahir al vespre no podia aquest matí obviar la música amb la que m’he llevat i compartir-la amb tots vosaltres és el que passa quan vius cada instant i tots els instants possibles amb la seva màxima intensitat Avui l’Art de l’Andrew Lloyd Webber ens omplirà de la seva meravellosa música

Quan les paraules viatgen per la xarxa

Gaudiu de la Música!

Avui he tingut el goig de conèixer una persona molt especial que m’ha regalat aquesta música de l’Art de Gaetano Donizetti de l’opera l’elisir d’amore  ;) Escolteu-la

Quanto è bella, quanto è cara!
Più la vedo, e più mi piace…
ma in quel cor non son capace
lieve affetto ad inspirar.
Essa legge, studia, impara…
non vi ha cosa ad essa ignota…
Io son sempre un idiota,
io non so che sospirar.
Chi la mente mi rischiara?
Chi m’insegna a farmi amar?

Quanta bellesa oi ?

Gaudiu de la Música!